29.05.08

“Quan vaig veure Pulp Fiction, amb aquell nen petit mirant una gran televisió, sol a la habitació, amb la tele com a única amiga... Per a mi, aquell nen és el propi Quentin” Aquestes paraules mencionades per l’actor Steve Buscemi definirien l’essència de Quentin Tarantino, un director no format en prestigioses escoles cinematogràfiques, si no sota l’influx de milers d’hores davant una pantalla de televisió o de cinema, absorbint tot el suc de la cultura popular, des dels grans cineastes clàssics passant pels còmics o les novel•les Pulp fins a les pel•lícules exploitation més infames.
Quentin Jerome Tarantino nasqué a Knoxville, Tennessee, l’any 1963. Fill de pares divorciats, es crià a Los Angeles a on s’hi traslladà la seva mare quan ell tenia dos anys. D’aquesta manera, no massa enfora de la Meca del cinema, Quentin va començar a convertir-se en un apassionat del setè art. Però, curiosament, no va ser la direcció el que primer va cridar l’atenció del jove Quentin, si no l’interpretació. Així dons amb 16 anys, i després d’abandonar l’institut, es matriculà a l’escola d’actors James Best a on hi passà els següents tres anys (es diu que es pagava les classes treballant d’acomodador en un cine X en el que legalment no hi tenia edat per assistir-hi com espectador). Paradoxalment, aquestes classes li varen servir per adornar-se que el que realment volia ser era director de cine (pot ser també es va adonar que com actor no tindria massa futur...).
Després de deixar l’escola d’actors, Quentin passà per una sèrie de treballs fugaços fins que finalment trobà la feina ideal per a un cinèfil boig com ell: empleat de videoclub. En aquesta nova ocupació Quentin es va fer notar per el seus coneixements enciclopèdics de cinema... i també per el seu terrible mal humor. I es que Tarantino és convertia en el terror dels qui no tornaven les cintes a temps. En el videoclub, a més, entaulà amistat amb l’estudiant de cinema Roger Avary (futur co-guionista de Pulp Fiction (1994) i director de films com The Rules of Attraction (2002).
Va ser en aquella època quan Quentin va decidir provar sort en la realització de pel•lícules. My best friend’s birthday va ser el seu primer projecte. La cinta contava la historia d’un tipus que contractava una prostituta com a regal d’aniversari per al seu millor amic (us sona, no?). La producció del film, naturalment, va ser totalment casera. Tarantino va aconseguir engalipar als seus amics de l’escola d’actors i del videoclub per a que treballessin gratuïtament a la pel•lícula. No cal dir que el pressupost pel film era totalment inexistent i tant l’equip tècnic com els actors eren absolutament inexperts. A més, el rodatge es va allargar durant tres anys, en els que els actors canviaven de pentinat, pes o bronzejat contínuament, cosa que repercutia amb uns errors de racord importants, ja que en una mateixa escena un actor podia sortir en un pla amb els cabells llargs i al següent pla amb els cabells curts i amb un bronzejat que ni Julio Iglesias. Per acabar-ho d’adobar la pel•lícula no es va poder ni acabar, per tant, tinent en compte totes aquestes circumstancies no fa falta ni dir que el resultat final va ser bastant infame. Tot i així, en el fallit film ja es podien veure mostres de l’estil que el caracteritzaria anys més tard (per a qui estigui interessat en veure el susdit avortament de pel•lícula, està disponible al youtube).
Posteriorment dedicaria els seus esforços en l’escriptura de guions, aconseguint-ne vendre tres (no sense problemes ja que Tarantino, entre altres coses, tenia la costum d’escriure els guions a mà, amb les seves pertinents faltes d’ortografia i pèssima cal•ligrafia): True Romance (1993), Natural Born Killers (1994) i From Dusk Till Dawn (1996). Encara que no va veure ni un cèntim fins que aquests guions no es varen convertir en realitat, i això no va passar fins després de l’èxit de Reservoir Dogs (1992). Entremig de tot això participà com a extra en algunes sèries americanes com The Golden Girls, en la que feia d’imitador d’Elvis.
Però la sort de Tarantino no tardà en canvià. Sobretot després de conèixer els productors Richard N. Gladstein i Lawrence Bender als qui aconseguí convèncer per finançar el seu debut com a director: la ja mencionada Reservoir Dogs. Per aquest film també comptà amb el suport incondicional del prestigiós actor Harvey Keitel, que, entusiasmat per el guió, no només actuà en la pel•lícula si no que també la co-produí. El film comptà amb un pressupost bastant baix , cosa bastant normal tinent en compte que es tractava d’una producció independent dirigida per un director novell, però tot i així contà amb actors molt competents com Steve Buscemi, Michael Madsen, Tim Roth, Chris Penn (germà de Sean Penn) i el ja mencionat Harvey Keitel, a més del propi Tarantino, que es reservà un petit paper.
La pel•lícula va ser tot un èxit des de el seu estrena. I es que l’òpera prima de Tarantino suposà una rauxa d’aire fresc per al cinema de principi dels anys 90. En ella, el director californià, ens conta la historia d’un atracament... sense mostrar l’atracament en si, si no el que succeeix abans i després, tot narrat d’una forma no lineal en el temps, un recurs que ja havia estat utilitzat anteriorment per directors com Kubrick o Godard però que no deixa de tenir el seu mèrit. En el que sí que era original Reservoir Dogs era en els seus diàlegs absolutament brillants (irreverentment brillants). Tarantino aconseguí que els diàlegs sostinguessin tot el pes del film. Però la cinta també destaca per una direcció genial, que semblava impròpia d’un director novell i sense estudis tècnics de cap tipus com era ell, que bevia sobretot de De Palma, Scorsese i Godard. A més, els personatges estan magníficament construïts, es difícil de dir quin és el més memorable, però segurament guanyaria el Senyor Ros (Michael Madsen), tot un icona del cine modern. Per una altra banda, una de les coses que cal no passar per alt son les “influencies” que es detecten en aquest film, ja que part de l’argument i l’escena final son pastades a la d’una cinta oriental anomenada City on Fire (1987), a part, que la ja mencionada no linealitat del temps es molt pareguda a la de The Killing (1956) de Stanley Kubrick. Però això es una tònica general en tota la filmografia d’aquest singular director. No te cap objecció en deixar-se influenciar pels films que més li agraden i el que s’ha de fer es abstreure’s de totes aquestes “influencies” i veure-les pel que son per si soles: grans pel•lícules.
Com deia, després de l’èxit de la seva òpera prima Quentin veié com dos dels seus antics guions es convertien en pel•lícules, una en més encert que l’altra. La primera fou True Romance (1993) dirigida per Tony Scott (quan encara no estava en la seva etapa vidioclipera-esquizofrènica) i que resultà ser un refrescant i molt competent film d’acció que tractava sobre un noi que s’enamora d’una prostituta amb la que es fuga robant la droga dels seu proxeneta (l’historia recorda al del seu intent de film amateur). L’altra fou Natural Born Killers (1994) dirigida per Oliver Stone i que tractava sobre una parella d’enamorats que recorria els Estats Units matant a tort i a dret. Stone modificà considerablement el guió original de Tarantino, a més de parir una pel•lícula totalment pretensiosa en alguns moments. Encara que no era un film dolent, el resultat fou bastant decebedor.
Així dons, després del seu sorprenent debut, Tarantino estava preparat per dur a terme un projecte molt més ambiciós: Pulp Fiction. Un homenatja a les novel•les Pulp i als films de cine negre i a on, en aquesta ocasió sí, comptà amb un pressupost important i amb estrelles com Bruce Willis, Uma Thurman i un John Travolta fins en aquells moments en hores baixes, a més d’altres actors com el fins els aleshores desconegut Samuel L. Jackson, Amanda Plummer, Eric Stoltz, Ving Rhames, Rosanna Arquette, Maria de Medeiros, Christopher Walken, Harvey Keitel, i Tim Roth.
El film es convertí en un fenomen des del seu estrena, recaptant molts diners pel tot el món. Però la cinta no només va entusiasmà al públic, la crítica també es rendí als seus peus, exaltant-la com una de les grans obres del cinema americà de tots els temps. Raó no els hi faltava, aquesta pel•lícula supera el seu gran debut. Els diàlegs encara son més enginyosos i irreverents i la no linealitat del temps encara més retorçuda que en Reservoir Dogs, encara que en aquesta ocasió s’entrellacen diferents històries (Tarantino feia que un puzzle desmuntat tingués tot el sentit del món). A més tots i cada un dels personatges son irresistiblement interessants i carismàtics, arribant a l’estatus de mite alguns d’ells (qui no ha volgut ser mai com els grans Jules Winnfield o Vincent Vega?). Però en Pulp Fiction no només son memorables els personatges, també les escenes com la del ball de John Travolta i Uma Thurman son de les més mítiques de l’historia del cinema, a l’altura de la de Robert de Niro i el mirall a Taxi Driver (1976) o la de King Kong (1933) a dalt del gratacels. Tot hi això, la pel•lícula no va ser gaire valorada als Óscars d’aquell any (competia amb altres dos grans films com son The Shawshank Redemption (1994) o Forrest Gump (1994) ) i de les 7 nominacions en les categories de millor pel•lícula, director, muntatge, actor principal (John Travolta), actor secundari (Samuel L. Jackson), actriu principal (Uma Thurman) i guió original, només guanyà en aquesta darrera categoria en la que Tarantino compartí guardó amb Roger Avary, qui col•laborà en l’escriptura del guió.
Una altra dada curiosa d’aquest film és que ja es podia observar la mania de Tarantino de autohomenatjar-se. Per exemple, el personatge de Travolta té el mateix cognom que el personatge de Michael Madsen a Reservoir Dogs: Vega. A més, torna a utilitzar el pla de des de l’interior del maleter del cotxe com feia a la seva anterior pel•lícula i com feria en tots els seus posteriors films. També dóna a conèixer la inventada marca de cigarrets Red Apple que tornaria a utilitzar en futurs projectes. Com es pot observar, les autoreferències són un poc rebuscades, però si s’observa bé en els seus film sempre se’n troba alguna.
L’any 1995 dirigí uns dels quatre episodis o segments del film Four Rooms. Un any després participà com a actor a la pel•lícula From Dusk Till Dawn, basada en un guió seu i que dirigí Robert Rodríguez, amic íntim i quasi “germà” de Quentin (el germà retardat i sense talent de Tarantino per a molts). La pel•lícula és un homenatge als films de Sam Peckinpah i als films de terror de sèrie B.
En el 1997 s’estrenà la seva tercera pel•lícula: Jackie Brown. Un cinta policíaca per a la que el director de Los Angeles rescatà de l’oblit a l’antiga estrella dels films blaxploitation Pam Grier donant-li el paper protagonista de la historia. En aquesta ocasió Quentin adaptà (a la seva manera) una novel•la de l’escriptor pulp Elmore Leonard. Aquesta cinta no té el nivell de les seves dues anteriors obres però també és una pel•lícula molt destacada en la que comptà amb un dels seus actors més venerats: Robert de Niro, a més de Samuel L. Jackson, Bridget Fonda, Michael Keaton, Robert Forster (que fou nominat al Óscar per aquest paper) i Chris Tucker.
Per veure el següent film de Quentin Tarantino es degué esperar sis anys. Sis anys en que el director americà preparà el que seria el seu homenatge particular al cinema que més li ha influenciat: Kill Bill. Film replet de referències a les pel•lícules exploitation, als Spaguetti Western, a les pel•lícules de Kung Fu, al manga i a les sèries de televisió setanteres. Però totes aquestes referències no cabien en un sol film així que Tarantino dividí la pel•lícula en dues parts (Kill Bill Volumen 1 (2003) i Kill Bill Volumen 2 (2004)).
Kill Bill conta la història d’una venjança. D’una venjança d’una dona contra la banda d’assassins en la que formava part i que la portarà a una espiral de violència i sang que sembla no tenir final. Per el personatge d’aquesta dona, Tarantino reclutà a la seva “musa”, Uma Thurman i per a la banda d’assassins a Michael Madsen, Lucy Liu, Vivica A. Fox, Daryl Hannah i a David Carradine com a la recuperada estrella vinguda a menys de torn.
Les pel•lícules foren tot un èxit, i es que aquest còctel entre Sergio Leone, Russ Meyer, Sam Peckinpah i Bruce Lee entusiasmà a la crítica i al públic i, no cal dir que, també als espectadors més frikis, que veien com les seves ànsies eren saciades amb escenes amb moltes dosis de frikisme, i es que en les dues pel•lícules la línia que separa la seriositat de la autoparodia es molt fina.
Per a la seva darrera pel•lícula fins al moment, Tarantino, uní esforços amb el seu “colega” Robert Rodríguez per en aquesta ocasió homenatjà les sessions dobles de pel•lícules de sèrie B exhibides en sales anomenades “Grindhouse” i de les que eren fans quan eren joves. D’aquesta manera, i baix el nom de Grindhouse (2007) com no, els dos directors presentaren dos films, estrenats conjuntament a Estats Units i per separat a Europa, en les mateixes característiques que aquells antics films de sèrie B, es a dir, efectes especials “cutres”, fotogrames danyats, bandes sonores psicodèliques, metratge perdut.... La de Rodríguez es digué Planet Terror (2007) i tracta sobre un virus que transforma la gent en zombies. La de Tarantino es digué Death Proof (2007) i tracta sobre un ex-especialista de cine que es dedica a assassinar a joves preciositats amb el seu cotxe “customitzat”. Només per aquest argument no fa falta ni dir que el film és una “gamberrada” en tota regla, encara que molta gent no ho entengué així, i el film no va tenir tan bona acollida com s’esperava. Per la veritat és aquesta, i el film només es un entreteniment pur i dur, adornat de diàlegs intranscendentment divertits i amb unes de les millors persecucions de cotxes mai rodades. A més, el film contava amb l’al•licient (per part del sector masculí) de contemplà un repartiment femení... agradable de veure com a mínim, conformat per Rosario Dawson, Zoe Bell (especialista ficada a actriu); Rose McGowan i Tamiia Poitier entre d’altres. Però tot i la presencia d’aquestes actrius el paper important del film era el del assassí, que, com no, caigué en una altra vella glòria com el gran Kurt Russel (¿qui si no? ¿Ben Affleck?), que no defraudà en el seu rol de psicòpata masclista.
Per el futur projecte de Quentin Tarantino es parla d’un remake-homenatge de la cinta bèl•lica The Dirty Dozen (1967) que probablement es diria Inglorious Bastards. Per ara, això es l’únic que es sap del film, però el que si és segur és que aquesta nova obra no deixarà a ningú indiferent, per bé o malament, i el que també és segur és que antigues velles glòries com Wesley Snipes, Dolph Lundgren, Don Johnson o Tom Berenger s’estaran fregant les mans per si els hi toca el torn de la resurrecció a ells.